everybody is looking for something

No visc en allò que escric. Visc en l’abans. En el després. En allò que no ha existit mai però que fereix. No visc en l’ocell que es tritura el bec contra la roca. No visc en el bec. Ni visc en la roca. Visc en núvols que obstrueixen cels, en la torre de control denegant el permís d’aterratge. Visc en un mitjó. En la voracitat de l’embranzida.

Sovint em desperto pensant que hauria d’haver nascut en una altra època.

Morir triturat is nothing.

maybe

if I told you the right words at the right time*

Sóc un got ple d’aigua emmetzinada, el batec agredolç més pervertit. Un carrer sense sortida, tota la tardor el primer dia de primavera. Sóc la tendresa d’una espelma que es desintegra a cada rufagada. Sóc els sanglots de diumenge que ens atacaran d’aquí a tres dècades, sóc la pitjor tempesta que arriba a la platja en format diluït. La vida sencera és un cercle i jo una paràbola que inevitablement s’esmicola. Sempre tendint a infinit.

*Tracy Chapman

little talks

No perdis cap més matí esperant que m’arribin, com un impuls insalvable, les ganes de parlar-te. No em miris, no sé sentir-me observada. No vull passar-me el que em queda de fred agonitz fumejant com una pipa oblidada damunt la taula de la cuina. No vull ser mai més una llar de foc sense límits, ni mai més un dels teus vespres verí. Et prometo que no t’ompliré cap més vegada la copa d’opi, tu no pretenguis endevinar per mi les passes que m’han conduït al suïcidi.

rierols

Va ser una albada tapís de la creació en format ferrocarril. El claustre d’una catedral, el sol esquitxant-nos entre les fulles dels arbres. Els quatre rius del paradís, un pont medieval de carreus impossibles. Va ser un capvespre de resseguir-nos amb la llengua, d’anar-nos enterrant trossets diminuts de vidre a les mans. Va ser un ferir-se de veritat i que només brollessin peles de mandarina. Va ser un patir lent, humit. Suau però letal.

touché

riu

Ets una abella que ha anat a posar-se en la mala flor, ets el musell de la vaca que ha volgut anar a pasturar a l’altre costat del clos elèctric; calles o te’n vas, et queixes, esperes, fas el que pots, motius sense sentit, il·legalitat, tenebres.*

*Bernard-Marie Koltès.

Tilted Arc

Mais moi, je suis dans le tableau.*

Imagina el primer matí de novembre. Una cuina, un drap, una aixeta oberta. L’olor del cafè. El pronòstic d’un col·lapse imminent. Notes el fred de quan tot s’esmicola? L’estiu s’esgota i tot es comença a suïcidar. Com nosaltres, que acabarem sent només punts de fuga. Nenúfars, còdols de riu. L’ancestral tristesa de les cortines.

*Jaques Lacan

you are not yourself

Em pregunto quants dies més creus que podràs estimar-me. Quantes gotes de pluja van caure fa cinc becaines, quants terrossos de sucre es mantenien en suspensió a l’espera de que algú marxés. Em pregunto tot allò que no es pot explicar amb paraules, com per exemple quin és el nombre exacte de matins que vam haver de sacrificar les vies de tren o si algun dia serem prou forts per escampar les cendres que no paren d’esquinçar-nos l’esòfag. Llimalla, tovalloles velles. Cartes tatuades. Despertar trompe-l’oeil.

tot

No puc parlar-te del que no entenc. No podré escriure fins que no m’hagi acabat totes les biblioteques.

busca’m

Un vespre d’aquests em llegiré l’últim paràgraf. Serà al porxo de fusta, sota una manta. El vi evaporant-se, la insistència d’una espelma resseguint les parets i jugant a ombres xines. Quan mastegui el punt i final s’acabaran per sempre les illes naufragi, les esquenes nues contra l’herba humida del bosc. Tota la son irrecuperable, les cançons desinfectant. L’ofegar-se gintònic. Busca’m, si vols, quan m’hagi llegit l’últim paràgraf. Busca’m. Si mai més ens tornem a trobar ja farà dies que hauré deixat d’intentar endevinar-me dins les teves pigues.

tothom està solíssim

vaquitas

Des que vam llançar el bumerang que no paro de dibuixar cèrvols a les parets de la cova. Visc en un iglú transportable mentre espero que torni. Faig veure que no però em passo la nit esperant que soni el telèfon vermell. Des que va acabar-se l’estiu tots es preparen pel primer matí de gebre. Cuinen albergínies farcides, fan llenya. Beuen aigua de les fonts, renten la roba al safareig. Parlen amb paraules curtes per no molestar-se els uns als altres i esperen, indemnes, que aquesta vegada els passi de llarg tota la metzina de l’hivern.

all the things you can’t explain

M’asseuria davant meu si m’ho demanessis. Parlaria tota la tarda en veu baixa, colliria móres als horts. Faria l’amor amb tu a sota dels arbres. Seríem literatura russa, pianos en caiguda lliure. Focs a terra, porxos de fusta, somiers rovellats. Dormiríem tota la vida en unes golfes plenes de llibres i de partitures, ens passaríem la primavera hivernant. Però ara no puc. Em fa mal tot. Fins i tot el vent que empeny aquests núvols Magritte i que aixeca les estovalles.

white spaces

Something happens, and from the moment it begins to happen, nothing can ever be the same again.*

Tinc un pot de mermelada ple a vessar d’aire siberià i quan l’obri no ens traurem mai més l’hivern de sobre. Saint Basils irreversibles, els crits del 1978 en format microexplosió individual. Després d’obrir el pot tot serà gebre i dits mutilats. Paravents, llavis liles. Estalactites. I s’acabaran per sempre els geranis. Llavors, quan obri el pot, tots aquells llits Edward Hopper ens semblaran l’infinit més pervers que haguem palpat mai.

*Paul Auster

turbulències

Si fos hivern em passaria l’estiu a sota la manta.

carreteres

carreteres

Mapes i laberints. D’una cosa que no es pot recuperar. D’una cosa que ja no es pot arreglar. Com dos seients buits d’un avió que s’enlaira cap a Eivissa un dilluns a primera hora. Com totes les cales que havien de ser fa dos setembres, com les fotos que quan siguem vells ens penedirem de no haver-nos tirat. Com tots els badalls que en el seu moment van fer-se irreversibles, com la necessitat d’un horitzó parsimònic on no pugui arribar mai. Mode bucle on com totes les estones que havien de ser menys greus i que ara seran guèisers. Mapes perquè encara no he aconseguit trobar-m’hi dibuixada i laberints perquè encara tinc tots els cactus del desert entre els dits de la mà. Mapes. Laberints. Entranyes. Carreteres. Funambulisme intestinal. Seguir tenint set totes les nits i maleir aquest estiu meu, tan ple de fang sec i de blat. Tan buit de piscines, de cuines en penombra, de sofàs que es desfan. Camins. Dreceres. Tetraplègies. I això, que duc tot l’aire del món al peu dret i (sí, ja ho sé, sembla mentida) encara no he après a caminar.