relation in time

Vam ser un estiu groc, ple de camins i vorals a vessar de ginesta i argelagues. Impensable abundància desprevinguda, petons dolços com el raïm. Vam resseguir-nos els calfreds de la pell com qui descobreix el formatge més deliciós del món un capvespre de platja. Però vam acabar sent hivern. Rellotges de fusta, trenes desfent-se en l’avís reiterat i el dolor sord però constant com un mantra. L’erosió inevitable entre les absències arrap i el respirar-te salvar-me. Sales d’espera, ventres oberts en canal. Decadència absoluta després de l’abisme. Fosa a negre i un punt indeterminat de l’horitzó on hi passa tot el que és bo i tot el que és dolent a la vegada. La lletania olímpica del buit imparable que reneix a dintre, la decepció mastegada en silenci. El plor desconsolat després de l’orgasme. La tristesa. Vivian Maier morint sola l’abril del 2009 a Chicago.

Comments are closed.