Segurament

Segurament m’asseuria al teu costat i notaria l’escalfor suau de la pell sobrant de les teves galtes. Et col·locaria bé les ulleres. Et faria el petó i l’abraçada que em falten i t’explicaria que –per fi- el bosc torna a ser de color blanc. Que no vam escoltar juntes l’última cançó de gebre però que la llum brillant d’aquest matí era preludi de primavera i que es filtrava pels branquillons dels arbres desfent la Sibèria hivernal. T’explicaria que la guineu, aquesta nit, ha desertat resseguint el riu. Que ja no tornarà. T’explicaria l’olor de la llenya i els espetecs del foc que ens dibuixaven ombres movedisses a l’esquena. L’aigua freda que s’escola entre còdols, terra i algues, la carretera congelada, la vida que rebrota i el cruixir sord d’una bóta xafant l’escorça blanca. T’explicaria l’amor absolut i el silenci enllaunat de les valls més fosques. I també que a vegades tinc un abisme a l’esòfag, els dits perplexos, els braços entumits i que no puc parar de tremolar-te.

Comments are closed.