Segurament

Segurament m’asseuria al teu costat i notaria l’escalfor suau de la pell sobrant de les teves galtes. Et col·locaria bé les ulleres. Et faria el petó i l’abraçada que em falten i t’explicaria que –per fi- el bosc torna a ser de color blanc. Que no vam escoltar juntes l’última cançó de gebre però que la llum brillant d’aquest matí era preludi de primavera i que es filtrava pels branquillons dels arbres desfent la Sibèria hivernal. T’explicaria que la guineu, aquesta nit, ha desertat. Que ja no tornarà. T’explicaria l’olor de la llenya i els espetecs del foc que ens dibuixaven ombres movedisses a l’esquena. L’aigua freda que s’escola entre còdols, terra i algues, la carretera congelada, la vida que rebrota i el cruixir sord d’una bóta xafant l’escorça blanca. T’explicaria l’amor absolut i el silenci enllaunat de les valls més fosques. I també que a vegades tinc un abisme a l’esòfag, els dits perplexos, els braços entumits i que no puc parar de tremolar-te.

Comments are closed.