lux

Vivim constantment exposats a una escletxa. A vegades imperceptible, a vegades tan descomunal que es veu a un o dos deserts. Sempre hi ha el punt dèbil, la tecla que desafina. L’espai minúscul, el microsegon que ho desferma tot i que desencadena el cataclisme. Una cançó, per exemple. Una olor. Una carta d’amor més o menys antiga que de cop (tot i que sabies perfectament on era) reapareix. Un cataclisme domèstic que o bé t’agafa desprevingut i et paral·litza o bé esdevé un incendi tan ferotge com desfermat, inevitable i -perquè no dir-ho- conscient.

Comments are closed.