beweechgelickheyt

Érem erms. Érem el silenci de les primeres neus en un territori verge. Érem inhòspits i jo dúia al cos la paràlisi de les mans plenes de pintura que no troben el moment exacte de trencar la innocència translúcida de l’aigua del safareig. Jo duia a dins tot el fred del novembre i tot l’enyor del món se’m despenjava a rodolons per les galtes. Com se suposa que m’he de treure de sobre aquesta por eterna de ser-te sempre insuficient? Com se suposa que es recomposa la puresa del bosc just després d’haver-lo descobert?

Comments are closed.