Brilliant disguise

Resulta que el lloc deu ser com una posta de sol a Siurana o un carrer empedrat de Montblanc. Potser un camí i al final de tot un cingle i al final del cingle un cable. Deu ser una escorça engolida pels líquens, una albada de boira serena o una coca de vidre amb xocolata. El lloc deu tenir l’ondulació suau de les fulles d’un roure, un sotabosc ple de móres, pinyes i glans. Hi deu haver, a ‘el lloc’, carreteres que són corriols i fonts d’aigua clara i congelada. S’hi deu endevinar el reflex de la llar de foc en una copa de vi blanc, un ram d’espígol assecat damunt el piano o el contrallum daurat d’una habitació desendreçada. El lloc deu ser reconfortant com un vers de Machado, fàcil com el silenci del vent emportant-se els núvols d’una tardor incipient que aquest any s’endarrereix una mica massa. Potser és la terra roja als carreus erosionats o la llum taronja de primera hora que enlluerna els capitells d’un claustre. Potser és una partida d’escacs. O potser és mirar l’horitzó de l’abisme des de la mateixa riba del mapa.

Comments are closed.