we could be heroes

M’he despertat amb mal de gola. No sé si ha sigut per la finestra oberta o perquè quan he obert els ulls el primer que m’ha vingut al cap ha sigut aquella cançó tan trista dels Manel. Però després m’he dit a mi mateixa que, com a mínim, potser recupero l’escriure’m. Com a mínim potser recupero el meu mal i prou. M’he dit, també, que ja no vull habitar mai més una casa abandonada. No vull tornar mai més al soroll de la carn dels mobles sent engolida. A l’humitat, a les bigues podrint-se i cruixint-nos sota els peus. A l’escala plena de molsa. No vull tornar-hi més, a l’absència de la teva olor, a la frustració constant que m’erosiona com el degoteig d’una aixeta que queda sempre mal tancada. No vull tornar mai més al rovell brut de les cortines en descomposició, a les parets deformant-se de tristesa, al terra inundat i ple de fang i al sostre caient-nos a sobre com una gran làpida. No vull seguir vivint en l’oblit d’una casa invisible. No vull dormir mai més en un llit forat negre ni abrigar-me amb manyocs de pors i renúncies encadenades. Viuré, si cal, a la duresa del ras. En qualsevol clariana o damunt la pedra més alta del bosc. Viuré allà on hi hagi pells fèrtils amb sots de veritat on sí que pugui dibuixar-m’hi. Viuré allà on a la primavera hi vulguin créixer flors en comptes d’engrunes, allà on hi hagi postes de sol i sí que pugui arribar-hi l’estiu com una gran glopada.

Comments are closed.