Boscos

El cel de plom d’aquesta setmana és la metàfora perfecta dels estrips i els forats que se m’han anat obrint –suaument, això sí- a les mans, a la boca i a la panxa. Hi ha estripades que t’erosionen els plecs de la pell sense adonar-te’n i llavors tots els racons del laberint s’omplen de grisú, rovell i goles rebentades. Avui resulta que sóc un colador sota la pluja àcida: a vegades una lleu intuició fugaç em fa pensar que estic a punt d’arribar a casa i que podré arraulir-me amb tu al davant de la llar de foc, però resulta que segueixo sola al mig del bosc i que encara em queda desfer el camí, travessar el riu i resseguir a peu coix tota la tornada.

Comments are closed.