_blank

Avui ha nevat al bosc i jo només volia fondre-m’hi. Volia ser el silenci esmorteït i serè de la neu caient sobre la pell del món però has aparegut tu amb maduixes per esmorzar i m’has demanat que escoltéssim junts el suau degoteig de l’aigua. Ets –sempre- com la tranquil·litat de saber-se arribant a una clariana. Com un petit miracle d’aire cada vegada que m’estripa per dins l’enyor permanent d’una densitat inabastable. Ja no sé si podré sobreviure a la vida engruna, o si sabré mantenir l’equilibri delicat d’un balancí que es decanta cap a l’infratot a mesura que l’hivern s’acaba. No sé ben bé què m’ha passat, però els jeroglífics tornen a ser indesxifrables i tota jo sóc un manyoc de deserts plens de crits, laberints i esgarrapades. Avui ha nevat al bosc i jo torno a dur un torrent sencer a dins que m’erosiona la caixa toràcica.

Comments are closed.