and so it goes

L’aigua s’aprèn per la set, l’èxtasi per l’agonia, l’amor pel record.*

Em bec els dies tan ràpid com la foscor s’empassa –ferotge- cada tarda l’horitzó. Derrapo tardors que només són diumenges de por com el fred encongeix les fulles dels arbres o com les hores cendra inunden sempre de culpa els vidres de l’habitació. Em passo la major part d’aquest abisme recreant-me en el teu record-sanglot i, al final, sempre em devasta el desig de mirar-te qualsevol matí de novembre i dir-te l’olor de la fusta quan para de ploure o el tacte tendre de la molsa. De dir-te que fa moltes nits que m’adormo en un desert, que a vegades se’m menja el pànic de mirar-me al mirall i trobar-hi la meva pròpia absència. I dir-te, també, els meus hiverns tèrbols plens d’esbarzers i d’incendis forestals. Com qualsevol infinit descartat o com un concepte caduc que ja fa temps que vas decidir sobrepassar.

*Emily Dickinson.

 

Comments are closed.