Home Again

Ara que duc la tardor sota la pell pensava que qui ens ho hauria dit, al juliol, que també tindríem un octubre ple de mantes núvol o de cels que sempre serien cendra. Pensava que qui m’ho hauria dit, a l’estiu, que acabaria perdent el món de vista mentre observo -a contrallum- com la nit se’t tira a sobre i a mi m’arrossega a la part més subaquàtica del laberint. Ahir, mentre berenava moniatos i esperava que m’engolís el forat negre, vaig ploure per anticipat tot el que ens queda de desembre. I vaig pensar que hi ha hiverns-diumenge que són el racó més fosc i inhòspit d’un iceberg. La part inevitable, la que és infinita i que esqueixa i que obre ferides però que no es veu. Ahir, mentre –a fora- el món s’esfondrava, vaig pensar també que m’agradaria arribar a la primavera sense haver-me erosionat excessivament.

Comments are closed.