R3

Agafar el tren un divendres de final d’hivern. D’aquells en que suposadament hauria de començar a notar-se la primavera però resulta que el fred s’ha quedat arrelat al terra i encara es fa més evident. Arribar: una ciutat bonica però fosca, buida i humida. Un pont. S’escolta, per sota, l’ombra d’un riu glaçat que s’evapora i ho amara tot. Botigues tancades, vidres entel·lats, arbres plens de gotes, cossos i llençols xops. Tot això i, també, al centre de tot l’univers, l’esglai del teu peu descalç que s’atreveix a trepitjar el terra hidràulic o el meu cos incandescent incapaç d’allunyar-se del radi d’acció d’una estufa inevitable.

Comments are closed.