esmorteït

Ja fa temps que no et (re)conec. No m’hi has volgut. No m’has deixat. Però ja no em fa mal aquell seient buit al costat durant les tranhumàncies: m’has ensenyat a estimar la teva absència megalítica. Cadaqués cada vegada és més translúcid i, d’altra banda, també estic apuntíssim d’oblidar per sempre l’accés restringit a segons quina casualitat. Segurament, si ens haguessis permès aquella última vegada, se t’hauria tornat a engolir i ens hauria esclafat de nou la certesa de ser només una crua impossibilitat. Segurament. Ja fa temps que no et (re)conec. Tu ho has volgut. Però ja he après a no donar-te més per suposat. L’únic que m’estripa a hores d’ara és l’amargor del ni tan sols venir-te de gust en complement circumstancial.

Comments are closed.