la vida barca

Potser, només potser, si em regalessis més matins clandestins podria fer veure que m’oblido una estona de la teva absència mil·lenària. Potser, només potser, si em permetessis una nova visió panoràmica podria fingir que deixo de dur als cabells una olor que no em pertoca o que no se m’eriça la pell recordant la vida barca. Potser les postes de sol acabarien tenint gust de cafè o de brisa salada i l’esglai biscós i somort d’adonar-me que fas que m’evapori deixaria de ser menys prohibit. O potser, també, la lleugeresa ascendent sense límit aparent ens acabaria esclatant a la cara. I, d’altra banda, potser tot això tindria un cert punt d’autodestructivitat desitjada i conscient. Potser sí, que ja s’ha fet una mica tard per posar-se a recular i aixecar una gran muralla. Però malgrat tots els potsers possibles avui pensava que, al cap i a la fi, quina sort poder viure. Ni que sigui només per la treva que ens ofereix la llum del capvespre i per l’hemeroteca d’esbossos que genero a l’intentar dibuixar-te.

Comments are closed.