trinxera

(…)

The end is where we start from.*

 

Miralls que dibuixen -inhòspita i enfosquida- una realitat convexa. Deformada, tan abjecte com addictiva, completament dicotòmica i paradoxal. Gargots que revelen, exhultants, el meu ventre gran frontera relativa que és tan el meu enèsim principi com també el teu enèsim final. Gust de cafè inevitable, llums de juliol explosives que il·luminen façanes, travellings laterals. I després, també, ascensors que equidisten com l’horitzó infinit de qualsevol carril bici. Qui sap si una engruna en suspensió és mai conscient de la seva propia gravetat. Qui sap si hi ha algú capaç de calcular la destrucció potencial d’un huracà des del seu propi centre. O qui sap si hi ha algun nolloc tàcit on em pugui acabar atrinxerant.

*T.S. Eliot.

Comments are closed.