knife game

Ningú ens explica què fer-ne, després, de tots els pedaços. On se suposa que hem de col·locar les engrunes quan una inèrcia s’apaga? Quin és el lloc exacte de la por? Ningú ens ensenya a enyorar mans que s’agafen a mampares de dutxa, pots de llenties que no s’obren, raspalls de dents, cartes que s’obliden expressament al fons d’un calaix però que segueixen cremant. I és això, en realitat, el que paral·litza: el temor immens a l’absència infinita. Els pous sense fons, la vida forat negre. Creus que em sabré retirar just abans de que comenci a ferir-me massa? Saps si trobaré el punt exacte d’equilibri que m’impedeixi abandonar-me a la gravetat? Si arriba el moment, no sé si voldré apartar la fulla del ganivet abans que em separi la pell a trossos. El que m’espanta més, en realitat, només sóc jo mateixa. Aquest meu dia a dia limítrof i ple –sempre- d’abjecció, vida i possibilitat.

Comments are closed.