.

Vas trobar-m’hi perduda, aquell meu hivern desolat. Vas trobar-m’hi perduda i vas obviar el meu ventre obert en canal. Vas eixugar-me la sal, vas esperar que em recol·loqués les entranyes que duia a les mans i, al final, vas acabar abraçant-me les nafres. Sense fantasmes. Com si jo no hagués sigut mai un forat negre o com si mereixés deixar de ser tota la devastació del món centrifugada. Després vam voler ser territoris adjacents, herbes i flors macerades. Totes les potencialitats possibles i a la vegada totes les possibilitats mutilades. Durant les nits d’aquell meu gran iglú intermitent em despullaves amb tanta tendresa que em feries la pell i al final sempre passava que tu també t’hi cremaves. Em resseguies el cos tan perversament que després dels teus dits tot torna a ser un abisme immens i fins i tot el cant distant dels primers ocells em resulta eixordador i abominable.

Comments are closed.