llit de roca

La vida -la de veritat, la que val la pena- passa desesperadament lenta. També la que fa mal. El dolor és un degoteig, la felicitat més extrema és un compte enrere. Deies: cal que deixem de pensar en el moviment com una funció del cos i entendre’l com una extensió de la ment. I aleshores, potser, la parla esdevindria una necessitat fisiològica. I jo, ahir, sucava els peus en l’aigua congelada i pensava en què passaria si qualsevol d’aquests dies fràgils i lentíssims fes cas al meu propi cos i et digués que t’enyoro. Com s’enyora allò que ja es porta a dintre? Com s’encaixa la tristesa d’una cosa que encara no existeix? Em preguntava, també, si voldries saber que fins i tot els dies perfectes s’esfondren al teu pas de cent mamuts en estampida. O fins a quin punt a tu també et passa que de sobte una olor t’acorrala o si a vegades una cançó t’agafa amb la guàrdia baixa i et destrueix.

Hi ha coses, les de veritat, que no es poden escriure en una sola frase. Ni en una antologia sencera. Per exemple, no es pot trobar cap paraula que iguali aquest meu silenci de voler-te tan tant i no saber ni per on començar-te.

Comments are closed.