ferida meva

El mal sempre fa mal. Però com a mínim, aquesta vegada, el mal és meu i només meu. Meu és el gebre invisible, meu el bucle infinit, meu l’interior debastat. I -aquí dins- de res serveix el foc antiestamínic de vespres, ulls i esòfags. Perquè jo, ja ho sé, tinc tot el mal del desembre. I tu, també ho saps, segueixes tenint tot el gust irresistible de l’hivern. Jo ja fa temps que omplo de nit laberints i tu, mentrestant, ja fa dies que profanes rius -fils delicadíssims. Que esmicoles tots els cels, que esborres dels mapes els camins que asserenaven l’ànima. I ja fa massa vegades que aquí l’hivern és estèril. Que aquí l’hivern perfora, corromp. Ja fa molts vespres que -aquí- la teva pell fereix.

Comments are closed.