XIII

(…) i saps que hauràs de tornar a començar de zero, però encara no saps com, de moment s’imposa amb urgència que puguis exhalar tota la runa que has aconseguit enrunar i que, segurament, ara veus que hagués estat molt millor deixar-ho com estava, que ara no et bastaran tots els camions del món amb la disposició de tots els viatges per evacuar semblant tonatge, i que tenies la infantesa, l’adolescència i la joventut al lloc exacte on les havies de tenir, que no havies d’haver tocat res, i que tot això t’ha passat per ser com ets, i que si ningú no ho toca, per què ho has hagut de fer tu? eres l’edifici vell però que encara s’aguantava i vares haver d’aferrar el cartell de pròxima demolició amb l’ambició de fer-ne un de nou de puta mare i ara que ho tens tot en terra i tot venut damunt els plànols, tens els operaris amb el casc groc i la pala a l’espatlla que et miren i fumen un cigarro esperant que els diguis per on han de començar, però tu no en tens ni puta idea, fin.*

* Joan Miquel Oliver.

Comments are closed.