walk me down your broken line

La melmelada casolana del rebost és un transatlàntic a la deriva. L’ampolla de vi de la nevera, els formatgets per a l’amanida i l’embotit dels esmorzars són esbarzers incendiats. La cruesa de trobar-me sempre despullada davant del teu pot de xampú a la dutxa és paràlisi i radioactivitat absoluta. El jersei que et vas deixar al sofà és un ídol bizantí que em tritura l’ànima. El rentaplats i els pots de llenties són segles i segles de bancals esfondrant-se. Les sabatilles, el raspall de dents rosa i la màquina d’afaitar són pianos esbudellats. Les botes de fa tres reis, el paraigües de Santiago i totes les cançons de Mishima són vidres ferint la calma. I després hi ha el meu cos, tots els poals vessats i aquest pensar en tu dolcíssim, que és la punta de l’iceberg més difícil i enverinat que ha existit mai.

Comments are closed.