(des)posseir

Sóc la ciutat en runes després de l’últim bombardeig. Les bales incrustades als vidres, el soroll metàl·lic dels tancs allunyant-se. Sóc la pols que masteguem en el silenci enllaunat de quan sonen les dotze, l’escullera incisiva que trenca la neutralitat. La gavina perduda que s’ho mira. Sóc el pont que cal reconstruir carreu a carreu, les vies del tren desmantellades. Sóc la profanació del temple, l’anastilosi urgent, la culpa Lady Macbeth, el tholos d’Atena Pronaia. Sóc sinestèsia i cançons en carn viva i els teus dits resseguint-me el coll són el precipici definitiu. Són el vertigen de la rendició onejant al buit de l’escala.

Comments are closed.