carreteres

carreteres

Mapes i laberints. D’una cosa que no es pot recuperar. D’una cosa que ja no es pot arreglar. Com dos seients buits d’un avió que s’enlaira cap a Eivissa un dilluns a primera hora. Com totes les cales que havien de ser fa dos setembres, com les fotos que quan siguem vells ens penedirem de no haver-nos tirat. Com tots els badalls que en el seu moment van fer-se irreversibles, com la necessitat d’un horitzó parsimònic on no pugui arribar mai. Mode bucle on com totes les estones que havien de ser menys greus i que ara seran guèisers. Mapes perquè encara no he aconseguit trobar-m’hi dibuixada i laberints perquè encara tinc tots els cactus del desert entre els dits de la mà. Mapes. Laberints. Entranyes. Carreteres. Funambulisme intestinal. Seguir tenint set totes les nits i maleir aquest estiu meu, tan ple de fang sec i de blat. Tan buit de piscines, de cuines en penombra, de sofàs que es desfan. Camins. Dreceres. Tetraplègies. I això, que duc tot l’aire del món al peu dret i (sí, ja ho sé, sembla mentida) encara no he après a caminar.

Comments are closed.