this is my fire

I can’t remind where we were while (oh) we broke our spell*

image (2)

Ara que ja no m’escoltes m’agradaria cridar-te que la lleugeresa de no sentir-te se’m fa físicament insuportable, que tots els minuts tendeixen a tu. Pervers. Inequívoc. Persistent com un dilluns amb boira de primera hora. Ara que ja no m’escoltes vull dir-te que sense tu tot és un gran cementiri: el bosc, el riu, la clariana. El vi, el salmó, els rajos de sol que s’escolen entre el vapor i les branques. Ara que ja no et sentiré mai més m’arrauliré en aquest temple pèrfid. I vell i trist i abatut i desubicat. M’ajupiré en aquesta capella turbulenta. I profanada i necròtica i soporífera i escrostonada. M’arribaran per l’esquena -com el calfred més últim i definitiu- tots els crits del món. I la misèria i la por i l’angoixa i la mort immensa de qualsevol història inacabada.

*Laia Vehí

Comments are closed.