tothom està solíssim

vaquitas

Des que vam llançar el bumerang que no paro de dibuixar cèrvols a les parets de la cova. Visc en un iglú transportable mentre espero que torni. Faig veure que no però em passo la nit esperant que soni el telèfon vermell. Des que va acabar-se l’estiu tots es preparen pel primer matí de gebre. Cuinen albergínies farcides, fan llenya. Beuen aigua de les fonts, renten la roba al safareig. Parlen amb paraules curtes per no molestar-se els uns als altres i esperen, indemnes, que aquesta vegada els passi de llarg tota la metzina de l’hivern.

Comments are closed.