Brilliant disguise

Resulta que el lloc deu ser com una posta de sol a Siurana o un carrer empedrat de Montblanc. Potser un camí i al final de tot un cingle i al final del cingle un cable. Deu ser una escorça engolida pels líquens, una albada de boira serena o una coca de vidre amb xocolata. El lloc deu tenir l’ondulació suau de les fulles d’un roure, un sotabosc ple de móres, pinyes i glans. Hi deu haver, a ‘el lloc’, carreteres que són corriols i fonts d’aigua clara i congelada. S’hi deu endevinar el reflex de la llar de foc en una copa de vi blanc, un ram d’espígol assecat damunt el piano o el contrallum daurat d’una habitació desendreçada. El lloc deu ser reconfortant com un vers de Machado, fàcil com el silenci del vent emportant-se els núvols d’una tardor incipient que aquest any s’endarrereix una mica massa. Potser és la terra roja als carreus erosionats o la llum taronja de primera hora que enlluerna els capitells d’un claustre. Potser és una partida d’escacs. O potser és mirar l’horitzó de l’abisme des de la mateixa riba del mapa.

we could be heroes

M’he despertat amb mal de gola. No sé si ha sigut per la finestra oberta o perquè quan he obert els ulls el primer que m’ha vingut al cap ha sigut aquella cançó tan trista dels Manel. Però després m’he dit a mi mateixa que, com a mínim, potser recupero l’escriure’m. Com a mínim potser recupero el meu mal i prou. M’he dit, també, que ja no vull habitar mai més una casa abandonada. No vull tornar mai més al soroll de la carn dels mobles sent engolida. A l’humitat, a les bigues podrint-se i cruixint-nos sota els peus. A l’escala plena de molsa. No vull tornar-hi més, a l’absència de la teva olor, a la frustració constant que m’erosiona com el degoteig d’una aixeta que queda sempre mal tancada. No vull tornar mai més al rovell brut de les cortines en descomposició, a les parets deformant-se de tristesa, al terra inundat i ple de fang i al sostre caient-nos a sobre com una gran làpida. No vull seguir vivint en l’oblit d’una casa invisible. No vull dormir mai més en un llit forat negre ni abrigar-me amb manyocs de pors i renúncies encadenades. Viuré, si cal, a la duresa del ras. En qualsevol clariana o damunt la pedra més alta del bosc. Viuré allà on hi hagi pells fèrtils amb sots de veritat on sí que pugui dibuixar-m’hi. Viuré allà on a la primavera hi vulguin créixer flors en comptes d’engrunes, allà on hi hagi postes de sol i sí que pugui arribar-hi l’estiu com una gran glopada.

Boscos

El cel de plom d’aquesta setmana és la metàfora perfecta dels estrips i els forats que se m’han anat obrint –suaument, això sí- a les mans, a la boca i a la panxa. Hi ha estripades que t’erosionen els plecs de la pell sense adonar-te’n i llavors tots els racons del laberint s’omplen de grisú, rovell i goles rebentades. Avui resulta que sóc un colador sota la pluja àcida: a vegades una lleu intuició fugaç em fa pensar que estic a punt d’arribar a casa i que podré arraulir-me amb tu al davant de la llar de foc, però resulta que segueixo sola al mig del bosc i que encara em queda desfer el camí, travessar el riu i resseguir a peu coix tota la tornada.

_blank

Avui ha nevat al bosc i jo només volia fondre-m’hi. Volia ser el silenci esmorteït i serè de la neu caient sobre la pell del món però has aparegut tu amb maduixes per esmorzar i m’has demanat que escoltéssim junts el suau degoteig de l’aigua. Ets –sempre- com la tranquil·litat de saber-se arribant a una clariana. Com un petit miracle d’aire cada vegada que m’estripa per dins l’enyor permanent d’una densitat inabastable. Ja no sé si podré sobreviure a la vida engruna, o si sabré mantenir l’equilibri delicat d’un balancí que es decanta cap a l’infratot a mesura que l’hivern s’acaba. No sé ben bé què m’ha passat, però els jeroglífics tornen a ser indesxifrables i tota jo sóc un manyoc de deserts plens de crits, laberints i esgarrapades. Avui ha nevat al bosc i jo torno a dur un torrent sencer a dins que m’erosiona la caixa toràcica.

highway

Processed with VSCO with f2 preset

Que escrigui, em dius. Que t’agrado quan escric. Que m’esperi a que l’hivern, com tot, també es desfaci. Que vindrà el desgel, que les nits iglú i els matins de gebre s’acabaran fonent. I jo em dic que, de fet, mentrestant, podria passar l’estona escrivint-los. Però ja fa molts mesos que no puc llegir res més que no sigui la teva cartografia. Potser al final també perdré la por de la teva por, o potser algun matí d’aquests que arribes amb la teva tendresa infinita em debasta terriblement la teva olor i m’hi acabo quedant a viure. Que escrigui, em dius. Però com se suposa que es torna al món boira després de les teves pigues? Com se suposa que he d’escriure si em passo la vida només volent-te viure?

 

and so it goes

L’aigua s’aprèn per la set, l’èxtasi per l’agonia, l’amor pel record.*

Em bec els dies tan ràpid com la foscor s’empassa –ferotge- cada tarda l’horitzó. Derrapo tardors que només són diumenges de por com el fred encongeix les fulles dels arbres o com les hores cendra inunden sempre de culpa els vidres de l’habitació. Em passo la major part d’aquest abisme recreant-me en el teu record-sanglot i, al final, sempre em devasta el desig de mirar-te qualsevol matí de novembre i dir-te l’olor de la fusta quan para de ploure o el tacte tendre de la molsa. De dir-te que fa moltes nits que m’adormo en un desert, que a vegades se’m menja el pànic de mirar-me al mirall i trobar-hi la meva pròpia absència. I dir-te, també, els meus hiverns tèrbols plens d’esbarzers i d’incendis forestals. Com qualsevol infinit descartat o com un concepte caduc que ja fa temps que vas decidir sobrepassar.

*Emily Dickinson.

 

Home Again

Ara que duc la tardor sota la pell pensava que qui ens ho hauria dit, al juliol, que també tindríem un octubre ple de mantes núvol o de cels que sempre serien cendra. Pensava que qui m’ho hauria dit, a l’estiu, que acabaria perdent el món de vista mentre observo -a contrallum- com la nit se’t tira a sobre i a mi m’arrossega a la part més subaquàtica del laberint. Ahir, mentre berenava moniatos i esperava que m’engolís el forat negre, vaig ploure per anticipat tot el que ens queda de desembre. I vaig pensar que hi ha hiverns-diumenge que són el racó més fosc i inhòspit d’un iceberg. La part inevitable, la que és infinita i que esqueixa i que obre ferides però que no es veu. Ahir, mentre –a fora- el món s’esfondrava, vaig pensar també que m’agradaria arribar a la primavera sense haver-me erosionat excessivament.

R3

Agafar el tren un divendres de final d’hivern. D’aquells en que suposadament hauria de començar a notar-se la primavera però resulta que el fred s’ha quedat arrelat al terra i encara es fa més evident. Arribar: una ciutat bonica però fosca, buida i humida. Un pont. S’escolta, per sota, l’ombra d’un riu glaçat que s’evapora i ho amara tot. Botigues tancades, vidres entel·lats, arbres plens de gotes, cossos i llençols xops. Tot això i, també, al centre de tot l’univers, l’esglai del teu peu descalç que s’atreveix a trepitjar el terra hidràulic o el meu cos incandescent incapaç d’allunyar-se del radi d’acció d’una estufa inevitable.

back to black

Ja ha començat a fer tardor i la llum dels matins cada dia és més subaquàtica. Fa tardor, fa abismes i fa un dens silenci agredolç. Tot a la vegada. Em cal, doncs, buscar algun lloc poc greu per intentar no morir congelada durant aquest teu desert: s’acosten vents huracanats, ciclons tropicals, tempestes de sorra. Una gran foscor sideral. I jo, que duc un nus a dins, sóc allò de ‘camps de mines sota la pell’ però en versió focs d’artifici cada vegada que puc olorar-te. Jo, que em fonc (de la manera més literal) en l’impacte de tu investigant-me, maldo per deixar de ser un llenç il·legal i sobrevenir tots els verbs en infinitiu, tota la tendresa del món i totes les meves cèl·lules despullant-te.

esmorteït

Ja fa temps que no et (re)conec. No m’hi has volgut. No m’has deixat. Però ja no em fa mal aquell seient buit al costat durant les tranhumàncies: m’has ensenyat a estimar la teva absència megalítica. Cadaqués cada vegada és més translúcid i, d’altra banda, també estic apuntíssim d’oblidar per sempre l’accés restringit a segons quina casualitat. Segurament, si ens haguessis permès aquella última vegada, se t’hauria tornat a engolir i ens hauria esclafat de nou la certesa de ser només una crua impossibilitat. Segurament. Ja fa temps que no et (re)conec. Tu ho has volgut. Però ja he après a no donar-te més per suposat. L’únic que m’estripa a hores d’ara és l’amargor del ni tan sols venir-te de gust en complement circumstancial.

P.

Potser –de possibilitat possible- acabarem sent només verí diluït en un desembre de boira. O potser –de desig maldestre- serà en l’inevitable desgel que podríem començar a existir de veritat.

Save it for a rainy day

L’estiu, com tot, també s’esgota. Sense voler-ho. Potser no ens hi hem fixat però aquesta vegada ja han segat tots els camps. A hores d’ara, de la terra només se’n desprèn el principi d’una absència infinita. Les pedres encara bullen quan s’acaben els dies però la llum esclat ja no acapara voreres quan sortim de treballar. Si avui, fins i tot, he vist –inofensiva i descontextualitzada- la primera fulla esglai! Fa una mica de por, aquesta intuïció minúscula del retorn a la vida manta. Fins i tot fa una mica de mandra irritant, aquest principi d’hivern desconsolat. Per sort vaig aprendre a estimar el setembre, com vaig aprendre a estimar també aquest silenci forçat que devasta i que a la vegada fa que se’m mengin les ganes d’un gran gir argumental.

Agost

Llegir en comptes d’escriure’t. Escriure en comptes d’escriure’t. Fins i tot, també, escriure’t en comptes d’escriure’t.

W1siZiIsIjIwMzA5OCJdLFsicCIsImNvbnZlcnQiLCItcmVzaXplIDEyODB4MTI4MFx1MDAzZSJdXQ

Jackson Pollock | The She-Wolf. 1943 | Oil, gouache, and plaster on canvas 106.4 x 170.2 cm

la vida barca

Potser, només potser, si em regalessis més matins clandestins podria fer veure que m’oblido una estona de la teva absència mil·lenària. Potser, només potser, si em permetessis una nova visió panoràmica podria fingir que deixo de dur als cabells una olor que no em pertoca o que no se m’eriça la pell recordant la vida barca. Potser les postes de sol acabarien tenint gust de cafè o de brisa salada i l’esglai biscós i somort d’adonar-me que fas que m’evapori deixaria de ser menys prohibit. O potser, també, la lleugeresa ascendent sense límit aparent ens acabaria esclatant a la cara. I, d’altra banda, potser tot això tindria un cert punt d’autodestructivitat desitjada i conscient. Potser sí, que ja s’ha fet una mica tard per posar-se a recular i aixecar una gran muralla. Però malgrat tots els potsers possibles avui pensava que, al cap i a la fi, quina sort poder viure. Ni que sigui només per la treva que ens ofereix la llum del capvespre i per l’hemeroteca d’esbossos que genero a l’intentar dibuixar-te.

oncorhynchus

Saps? Crec que el que em desfà més de tot és aquest mirar-te analgèsic. Els teus cels carretera, les teves pigues daurades, l’essència salvatge del llop totèmic que portes dins. Jo, en canvi, a dins hi duc un salmó. Un salmó lluent que voldrà, en algun moment, deixar de ser una tirita que flota erràtica. Un salmó que no serà mai un simple trofeu maldestre, una comporta nyaufada o una inevitable circumstancialitat. Perquè jo sóc el riu sencer, sóc qualsevol impuls contingut que acaba multiplicant exponencialment la seva pròpia inèrcia. Jo –això sí que ho saps, oi?- sóc, inevitablement, tot el mapa.

trinxera

(…)

The end is where we start from.*

 

Miralls que dibuixen -inhòspita i enfosquida- una realitat convexa. Deformada, tan abjecte com addictiva, completament dicotòmica i paradoxal. Gargots que revelen, exhultants, el meu ventre gran frontera relativa que és tan el meu enèsim principi com també el teu enèsim final. Gust de cafè inevitable, llums de juliol explosives que il·luminen façanes, travellings laterals. I després, també, ascensors que equidisten com l’horitzó infinit de qualsevol carril bici. Qui sap si una engruna en suspensió és mai conscient de la seva propia gravetat. Qui sap si hi ha algú capaç de calcular la destrucció potencial d’un huracà des del seu propi centre. O qui sap si hi ha algun nolloc tàcit on em pugui acabar atrinxerant.

*T.S. Eliot.

knife game

Ningú ens explica què fer-ne, després, de tots els pedaços. On se suposa que hem de col·locar les engrunes quan una inèrcia s’apaga? Quin és el lloc exacte de la por? Ningú ens ensenya a enyorar mans que s’agafen a mampares de dutxa, pots de llenties que no s’obren, raspalls de dents, cartes que s’obliden expressament al fons d’un calaix però que segueixen cremant. I és això, en realitat, el que paral·litza: el temor immens a l’absència infinita. Els pous sense fons, la vida forat negre. Creus que em sabré retirar just abans de que comenci a ferir-me massa? Saps si trobaré el punt exacte d’equilibri que m’impedeixi abandonar-me a la gravetat? Si arriba el moment, no sé si voldré apartar la fulla del ganivet abans que em separi la pell a trossos. El que m’espanta més, en realitat, només sóc jo mateixa. Aquest meu dia a dia limítrof i ple –sempre- d’abjecció, vida i possibilitat.

.

Vas trobar-m’hi perduda, aquell meu hivern desolat. Vas trobar-m’hi perduda i vas obviar el meu ventre obert en canal. Vas eixugar-me la sal, vas esperar que em recol·loqués les entranyes que duia a les mans i, al final, vas acabar abraçant-me les nafres. Sense fantasmes. Com si jo no hagués sigut mai un forat negre o com si mereixés deixar de ser tota la devastació del món centrifugada. Després vam voler ser territoris adjacents, herbes i flors macerades. Totes les potencialitats possibles i a la vegada totes les possibilitats mutilades. Durant les nits d’aquell meu gran iglú intermitent em despullaves amb tanta tendresa que em feries la pell i al final sempre passava que tu també t’hi cremaves. Em resseguies el cos tan perversament que després dels teus dits tot torna a ser un abisme immens i fins i tot el cant distant dels primers ocells em resulta eixordador i abominable.

vessar-se

Obrir comportes. Deixar per fi de ser pantà, evitar la inundació. Agafar un tren cap al nord i reprendre l’etern viatge. M’agradaria saber quina olor farà en tu el meu record cada vegada que encenguis un foc o vulguis tornar a fer l’amor a la platja.

surar (v)

|| 1. intr. Sostenir-se a la superfície d’un líquid, sense enfonsar-se.

|| 2. intr., fig. Estar a sobre, passar per damunt, trobar-se en l’ambient i dominar sobre altres coses.

|| 3. intr. Adquirir o augmentar vitalitat, creixença, força; prosperar, sobreviure progressant.

|| 4. tr. Fer que algú o alguna cosa es mantingui viva i en creixença, que prosperi, que augmenti en vitalitat o en força.

llit de roca

La vida -la de veritat, la que val la pena- passa desesperadament lenta. També la que fa mal. El dolor és un degoteig, la felicitat més extrema és un compte enrere. Deies: cal que deixem de pensar en el moviment com una funció del cos i entendre’l com una extensió de la ment. I aleshores, potser, la parla esdevindria una necessitat fisiològica. I jo, ahir, sucava els peus en l’aigua congelada i pensava en què passaria si qualsevol d’aquests dies fràgils i lentíssims fes cas al meu propi cos i et digués que t’enyoro. Com s’enyora allò que ja es porta a dintre? Com s’encaixa la tristesa d’una cosa que encara no existeix? Em preguntava, també, si voldries saber que fins i tot els dies perfectes s’esfondren al teu pas de cent mamuts en estampida. O fins a quin punt a tu també et passa que de sobte una olor t’acorrala o si a vegades una cançó t’agafa amb la guàrdia baixa i et destrueix.

Hi ha coses, les de veritat, que no es poden escriure en una sola frase. Ni en una antologia sencera. Per exemple, no es pot trobar cap paraula que iguali aquest meu silenci de voler-te tan tant i no saber ni per on començar-te.

tornar

J’accepte la grande aventure d’être moi.*

Tornar indemne però plena de sorra. Que s’obri la llosa del gran mausoleu i sortir-ne jo. Translúcida. Tornar com arribar saquejada a un poble desert. Tornar cementiri, que només cadàvers plens de mosques i haver de netejar jo soleta tota la sang. Draps vells, samarretes estripades, l’aigua tenyida al poal. Endreçar-ho tot i no dir-te mai més que només escric quan vesso, que des que vas marxar el meu llit és una pista d’aterratge gegant. Tornar com una heterotopia barata, com el reflex de la Vivian Maier al mirall. Arribar i que tu siguis només el teu propi holograma. Evitar mirar-te per no veure mai més, en tu, la meva pròpia absència. Tornar per tornar-me a escriure, aprendre a escriure sense haver de tornar a tornar.

*Simone de Beauvoir.

ferida meva

El mal sempre fa mal. Però com a mínim, aquesta vegada, el mal és meu i només meu. Meu és el gebre invisible, meu el bucle infinit, meu l’interior debastat. I -aquí dins- de res serveix el foc antiestamínic de vespres, ulls i esòfags. Perquè jo, ja ho sé, tinc tot el mal del desembre. I tu, també ho saps, segueixes tenint tot el gust irresistible de l’hivern. Jo ja fa temps que omplo de nit laberints i tu, mentrestant, ja fa dies que profanes rius -fils delicadíssims. Que esmicoles tots els cels, que esborres dels mapes els camins que asserenaven l’ànima. I ja fa massa vegades que aquí l’hivern és estèril. Que aquí l’hivern perfora, corromp. Ja fa molts vespres que -aquí- la teva pell fereix.

el camí

I si et lladren els gossos quan voregis cases lluents, calentes, comfortables, temptadores, no aturis el pas ni tinguis por. Lladren perquè camines. I si et demanen on vas tu no responguis. Guarda el teu horitzó per als altres caminants. I si en veure’t passar es riuen de tu, enhorabona: és la por dels coixos que voldrien tothom quiet.

*Teodor Suau

havent sopat

Vaig vèncer la por de regirar el bosc, vaig acabar trobant-m’hi entre esbarzers i bardisses. De cop em vaig veure allà, congelada. Feta un farcell: amb el cos blau, i els llavis liles. Mirant-te sense saber-te veure i callant-te sense saber si dir-te.

IMG_0889

renec

Explica’m com vas aconseguir esborrar el meu cos del teu cos quan t’endinsaves en els sorolls de la nit prohibida. Explica’m com gestiono jo ara l’incendi d’haver de comprimir horitzons en un silenci tan ple. Explica’m, quan se t’acabi el desdeny, si també pots veure cada dia la posta de sol des del terrat de Santa Maria. Dibuixa’m el vertigen de pensar que mai més ningú t’escriurà com t’he escrit jo ni sabrà enyorar-te d’una manera tan primitiva.

nitroglicerina

El món és vast, però els humans s’entesten en anar allà on se’ls esqueixa l’ànima.*

Translúcid. Desendreçat. Com un dia tèrbol ple de núvols Portland per on s’entreveuen, encara més nítides, les estones de calma. Al final, sense voler-ho, aquest estiu ens l’hem acabat passant en caiguda lliure. Surant dins d’una copa de vi plena d’esquenes, mans, boques, ponts i pedres promesa. Aquest estiu ha sigut transparent. Ingràvid. Com un terròs de sal que pessiga innocent el tros més cruel de carn incendiada. Ha sigut la dolçor atrinxerada del record d’un fred tendríssim. Aquest meu estiu ha sigut tot el mar aguantant l’alè. Ha sigut boscos centenaris esqueixant-me l’ànima. Ha sigut el cel sencer vessant-se’m dins de les sabates.

*Wajdi Mouawad.

patrouille de nuit

Amb aquest cel tan gris la ginesta encara sembla molt més groc de Nàpols. La comarca sencera s’enllota i la pluja intifada a cada vidre segueix enterbolint-me gairebé tots els matins. A la ràdio, Roxanne dels Police a ritme de parabrises com si encara conduíssim entre els camps d’Östergötland. Al pati aiguamolls que són parcs aquàtics. A cada prestatge un mapa, a la nevera dàtils i després de tot jo en silenci capbussant-me en el repic continuat damunt els terres d’adoquins. Ja fa temps que he deixat de ser l’Anna Karènina o l’Emma Bovary i malgrat tot encara hi ha dies que mastego culpa. Ja fa temps que sembla que se’ns hagi escapat l’estiu. A aquest orinal, com que sempre hi diluvia, en comptes de Berga podríem anomenar-lo Riu.

 

every teardrop is a waterfall

Se m’han eixugat les paraules. Se m’ha escapat de nou aquest últim crepuscle nirvana. No he pogut mastegar el capvespre des del terrat, entre l’olor humida de la roba estesa. Se m’ha evaporat la tendresa. He oblidat el gust de la sal precipitant-se’m cabells enllà. Se m’ha esquerdat el cor, el mar i l’eternitat. També se m’ha acabat l’escalfor de les pedres i l’enyor del darrer moment cometa Halley. Se m’ha cronificat la teva pell i just després he perdut la por. Se m’ha esgotat la por. I per esgotar-la tota n’he hagut de passar molta.

 

pegasus

S’esmicolen per fi els dies d’iglús banyera on els cabells em suren perduts entre remolins. S’esmicola poc a poc tota la llenya, la porta oberta i l’aigua que sobreïx. S’esmicola l’hivern i el meu desert torna a ser una línia discontinua. Se’m desintegren els mapes, les branques, els cactus. El món s’entortolliga entre la boira i el record d’un tren a Sàsser. I la vida s’entortolliga amb el vent que s’enduu la pols, el blat, la roba estesa i el gust àcid de quan encara m’atrevia a llepar-te els dits.

vull

Vull tornar a enyorar l’hivern. La vida subterfugi, el soroll esmorteït de les muntanyes, el fred humit dels rierols. Vull el sol fonent tot el deliri del meu món gebrat fins que només en regalimi sutge. Vull totes les cançons de l’Oliver. Perdre la por. Oblidar les nits purgatori. Matar la culpa. Que el més dolç del desgel sigui resseguir els mapes que la llar de foc et dibuixi a l’esquena. Que recordar-te sigui molt més que el vertigen de les fulles seques dels plataners. Vull que la pell deixi de fer-me sempre olor de llenya, que l’estómac no se’m regiri cada vegada que em diuen que véns.

XIII

(…) i saps que hauràs de tornar a començar de zero, però encara no saps com, de moment s’imposa amb urgència que puguis exhalar tota la runa que has aconseguit enrunar i que, segurament, ara veus que hagués estat molt millor deixar-ho com estava, que ara no et bastaran tots els camions del món amb la disposició de tots els viatges per evacuar semblant tonatge, i que tenies la infantesa, l’adolescència i la joventut al lloc exacte on les havies de tenir, que no havies d’haver tocat res, i que tot això t’ha passat per ser com ets, i que si ningú no ho toca, per què ho has hagut de fer tu? eres l’edifici vell però que encara s’aguantava i vares haver d’aferrar el cartell de pròxima demolició amb l’ambició de fer-ne un de nou de puta mare i ara que ho tens tot en terra i tot venut damunt els plànols, tens els operaris amb el casc groc i la pala a l’espatlla que et miren i fumen un cigarro esperant que els diguis per on han de començar, però tu no en tens ni puta idea, fin.*

* Joan Miquel Oliver.

walk me down your broken line

La melmelada casolana del rebost és un transatlàntic a la deriva. L’ampolla de vi de la nevera, els formatgets per a l’amanida i l’embotit dels esmorzars són esbarzers incendiats. La cruesa de trobar-me sempre despullada davant del teu pot de xampú a la dutxa és paràlisi i radioactivitat absoluta. El jersei que et vas deixar al sofà és un ídol bizantí que em tritura l’ànima. El rentaplats i els pots de llenties són segles i segles de bancals esfondrant-se. Les sabatilles, el raspall de dents rosa i la màquina d’afaitar són pianos esbudellats. Les botes de fa tres reis, el paraigües de Santiago i totes les cançons de Mishima són vidres ferint la calma. I després hi ha el meu cos, tots els poals vessats i aquest pensar en tu dolcíssim, que és la punta de l’iceberg més difícil i enverinat que ha existit mai.

(des)posseir

Sóc la ciutat en runes després de l’últim bombardeig. Les bales incrustades als vidres, el soroll metàl·lic dels tancs allunyant-se. Sóc la pols que masteguem en el silenci enllaunat de quan sonen les dotze, l’escullera incisiva que trenca la neutralitat. La gavina perduda que s’ho mira. Sóc el pont que cal reconstruir carreu a carreu, les vies del tren desmantellades. Sóc la profanació del temple, l’anastilosi urgent, la culpa Lady Macbeth, el tholos d’Atena Pronaia. Sóc sinestèsia i cançons en carn viva i els teus dits resseguint-me el coll són el precipici definitiu. Són el vertigen de la rendició onejant al buit de l’escala.

casual-walk-away-from-an-explosion

S’esvairà la boira i jo en sortiré ferida viva. En sortiré purgada, ploguda, plorada i em dedicaré a viure en la humitat que penja de la llana d’una teranyina. Viuré en la porta tancada, en el llum encès. Fins que aparegui la clau. M’arrauliré a la gran pedra forat fins que la neu torni a relliscar còdols avall, fins que la sorra del riu sedimenti i l’aigua circuli translúcida i tot se’t torni a abraonar. Llegiré. Repararé goteres, escombraré l’escala i deixaré de ser el gran tsunami. La gran ona Hokusai.

vertigen

Què és el vertigen? La por a la caiguda? Però per quina raó també ens provoca vertigen un balcó proveït d’una barana segura? El vertigen és quelcom diferent a la por de la caiguda. El vertigen significa que la profunditat que s’obre davant nostre ens atrau, ens sedueïx, ens desperta el desig de caure, del qual ens defensem espantats.*

* Milan Kundera.

my body is a battleground

Tota la boira del món i darrere la boira un gat. Un gat obès i blanc que reapareix d’un forat negre i que m’observa altiu com el teu gran fantasma. Que m’espera assegut a l’entrada i que es llepa dissimulant-me. Un gat eriçó que m’arrenca els ulls, que em llaura amb les urpes els sots envermellits de les meves pròpies esgarrapades. Un gat mal educat que es refugia en l’evit de l’embranzida líquida que, d’altra banda, acabarà sent encara mil vegades més destructiva quan aconsegueixi alliberar-la.

the drop dead dream

Mentre esperava que pugés el cafè he tornat a veure la guineu que es passeja pel prat del darrere de casa. L’he observada impunement una bona estona, des de la finestra del menjador. Pentinava les pedres amb la cua de pinzell, desendreçava les fulles, escrutava els esbarzers. Creus que ella també està espantada? Creus que ella també tremola davant del trampolí? Quan li anava a demanar perdó he vist com marxava i he volgut abraçar-la. Potser si ens abracéssim podríem, per fi, deixar de viure sempre amb l’ai al cor de les fogueres que procrastinen gebrades.

desaparicions

foto 3 (3)

If I happen to be speaking at this moment, it is only because I hope to find a way of going along, of running parallel to everything else that is going along, and so begin to find a way of filling the silence without breaking it.*

*Paul Auster.

space oddity

Duc la guerra a dins. Visc en una eterna trinxera. Esquivo les bales amb un casc de llautó però els silencis s’injecten dins meu i a cada rufagada d’abnegació em sento més feble. Duc la guerra a dins i des que et vas desintegrar que el meu pis fa olor de sofre i tendresa. Vaig pensar-me que l’estripada d’intestins em donaria la força i que sobreviuria a la ceguesa del full intermitent. Que les canonades deixarien de gotejar arrítmicament. Però duc tot el mal a dins i des que va començar la guerra que només aranyes, mantes i sacs de terra vermella. I les cançons d’en Bowie. I la teva ombra que m’escurça els dies. I les teves sabates blanques perseguint-me a tot arreu.

this is my fire

I can’t remind where we were while (oh) we broke our spell*

image (2)

Ara que ja no m’escoltes m’agradaria cridar-te que la lleugeresa de no sentir-te se’m fa físicament insuportable, que tots els minuts tendeixen a tu. Pervers. Inequívoc. Persistent com un dilluns amb boira de primera hora. Ara que ja no m’escoltes vull dir-te que sense tu tot és un gran cementiri: el bosc, el riu, la clariana. El vi, el salmó, els rajos de sol que s’escolen entre el vapor i les branques. Ara que ja no et sentiré mai més m’arrauliré en aquest temple pèrfid. I vell i trist i abatut i desubicat. M’ajupiré en aquesta capella turbulenta. I profanada i necròtica i soporífera i escrostonada. M’arribaran per l’esquena -com el calfred més últim i definitiu- tots els crits del món. I la misèria i la por i l’angoixa i la mort immensa de qualsevol història inacabada.

*Laia Vehí

la vella ferida

La nostàlgia és cíclica i ambiental. Sempre existeix en simultani, sempre habita en allò que ens empeny a fugir de qualsevol espai. La nostàlgia és inequívoca. Imparcial. Portàvem molts anys sostenint el ganivet clavat a la gola i resulta que l’abisme el dúiem a dins. Alimentàvem forats negres amb el dolor túmid de guerres intergalàctiques i resulta que el precipici només era aquesta necessitat corrosiva de tornar sempre a veure el mar.

glass bottom boat

Aquest matí m’he posat a cavar túnels com una autèntica tarada. M’he agenollat, he començat a aixecar sorra i a desenterrar merda, a esgarrapar la gran picada de mosquit amb les dues mans. He furgat tant que ha acabat sobreeixint per les escletxes tot el que havia aconseguit ocultar sota l’escorça. Després tot ha sigut hemorràgia guèiser. No hi havia ningú que m’ajudés a tancar la clau de l’aigua i m’he acabat convertint en oceà.

Piove da un po’

Fa molts terratrèmols que vaig saltar del vagó en marxa i visc sempre en suspensió. Em mantinc en un etern existir isobàric on el dolor s’ha tornat un present conjugat. La pell em fa soroll de vent i a cada túnel m’evaporo a trossos.

Odette

El més perillós que he fet des que va començar la boira ha estat imaginar que posava els peus sobre el llac glaçat. Que quan es feia fosc em despullava i baixava per l’escala. I nedava fins a l’illa que sura. I era el salnitre en l’aigua que s’estanca.

05_This_is_a_mirror_You_are_a_written_sentence_body

Luis Camnitzer, 1966-68, vacuum-formed polystyrene mounted on synthetic board, 18 4/5 x 24 3/5 x ½ .

everybody is looking for something

No visc en allò que escric. Visc en l’abans. En el després. En allò que no ha existit mai però que fereix. No visc en l’ocell que es tritura el bec contra la roca. No visc en el bec. Ni visc en la roca. Visc en núvols que obstrueixen cels, en la torre de control denegant el permís d’aterratge. Visc en un mitjó. En la voracitat de l’embranzida.

Sovint em desperto pensant que hauria d’haver nascut en una altra època.

Morir triturat is nothing.